sal de potassi

Bouchard confirma els resultats obtinguts per Feltz i Ritter, però nega que les sals de potassi siguin els únics elements responsables dels trastorns observats; i, després d'una sèrie d'investigacions en conills sobre toxicitat de l'orina, observa que aquesta toxicitat ve disminuïda en la urèmia per retenció orinosa en la sang i es llança impetuosament a cercar set substàncies que, segons ell, serien les responsables de la intoxicació urèmica.

Feltz i Ritter creien que la bradicàrdia, així com els altres símptomes de la intoxicació urèmica, eren deguts a l'acció de les sals de potassi.

L'emmagatzemament en la sang de sals de K procedents de la intensa descomposició de les albúmines (plasmolisi) dels teixits, podria tenir una acció directa sobre el miocardi; però la dosi paralitzant, segons Meyer i Gottlieb, és a la concentració de 0,08 gr. per 100 en la sang, i ens sembla dubtós que, amb tot i admetre una intensa destrucció cel·lular durant les hores que dura la supressió de la funció renal, la quantitat de sals de potassi assoleixi les proporcions esmentades.